24 DE GENER, DIA INTERNACIONAL DE L’EDUCACIÓ

L’any 2018, l'Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el 24 de gener el Dia Internacional de l’Educació, per posar de relleu el paper que l’educació exerceix en la pau i el desenvolupament. L’educació contribueix a la creació d’una societat més inclusiva i equitativa.

                                         

El dret a l’educació apareix a l’article 26 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, on es proclama que l’educació primària ha de ser gratuita i obligatòria per tothom. No obstant això, segons els informes de la UNESCO, al voltant de 264 milions d’infants i adolescents no poden iniciar o completar els seus estudis primaris. La pobresa, la discriminació, els conflictes armats o els desplaçaments forçosos en sont alguna de les causes.

A tall d’exemple actual, el llarg de l’any 2022 el govern dels Talibans a l’Afganistan ha restringit l’accés a l’educació pública a les nenes i s’ha prohibit que les noies puguin estudiar a la universitat periodisme, ingenieria o veterinaria. Commou veure iniciatives personals com la de la Nisa Rahimi, una mestra de Kabul que ha creat una escola clandestina a casa seva per seguir formant nenes.

 SI AIXÒ ÉS UN HOME , de Primo Levi

Durant el primer trimestre l'alumnat de Literatura del Batxillerat Internacional es va submergir en la lectura de l'obra autobiogràfica Si això és un home de Primo Levi. Un viatge a l'horror dels camps d'extermini nazis que ha marcat profundament la història de la humanitat. Un testimoni en 1a persona que ens obliga a reflexionar sobre la condició humana i que lluita contra l'oblit. 

L'Erola Serna escriu a Primo Levi per agrair-li l'escriptura d'aquesta novel·la que ja forma part del cànon universal de la literatura concentracionària. 

Professora de Literatura IB

Benvolgut Primo Levi,

li escric aquesta carta sabent que no la rebrà, ho faig perquè necessito expressar totes les inquietuds que m'han sorgit mentre llegia la seva experiència al camp de concentració d'Auschwitz i per fer-li preguntes a les quals segurament mai trobaré resposta.

Per començar, vull agrair el seu esforç de reviure una experiència tan traumàtica com la de ser deshumanitzat per fer justícia a tots aquells que van quedar-se al camí de la llibertat, a tots aquells que ni tan sols van poder imaginar-la i als que van tornar a veure la llum, però van morir amb el mal record d'aquesta etapa tatuat al braç. Estic segura que li va resultar molt difícil descriure detall per detall el que devia ser el punt més baix de la seva vida, recordar les expressions dels seus companys i la mort d'alguns d'ells.

M'ha sorprès que al llarg de l'obra parlés més dels pensaments comuns dels presoners que no pas dels seus i que la majoria dels fets estiguessin expressats d'una manera tan subjectiva que si no fos perquè estava escrita en primera persona hagués pensat que l'autor era un historiador. A més, també m'ha sobtat la poca ràbia que expressa cap als soldats alemanys tenint en compte la tortura a la qual el van sotmetre durant la seva estada a Auschwitz; l'egoisme i la manca d'empatia que mostraven cap als presoners.

La precisió amb la que escriu cada pàgina m'esgarrifa. M'esgarrifa pensar que tot el que va viure s'ha quedat tatuat a la seva memòria, cada imatge, cada paraula, cada fuetada, cada emoció, …, i cada olor; diuen que l'olfacte és un gran estimulador de records. Em pregunto si després de sortir del camp va tornar a sentir en l'aire alguna d'aquelles olors que menciones més d'un cop durant el llibre. Olors com la seva i la dels teus companys d’habitació, la de la sopa que prenia cada dia per sopar, la del cubell que utilitzava com a latrina nit rere nit... I si aquest és el cas, em pregunto com et va fer sentir; feliç d'haver sortit d'aquell pou d'angoixa? Deprimit pel record de l'experiència? O potser enfadat?

Durant tot el llibre he admirat la destresa amb la qual els presoners ho economitzàveu tot; des de l'energia fins a l'última molla de pa. Suposo que la destresa venia forçada per la necessitat de sobreviure en aquelles condicions tan escasses. Això últim també m'ha sorprès, com tothom es mantenia viu a pesar de la manca d'esperança i la depressió que deu comportar una situació com la que us trobàveu. Era com si en un racó molt petit de la vostra ment encara hi existís la idea de la llibertat, la idea de tornar a ser homes, aquella "esperança inconfessable" que menciona en alguna part del seu llibre.

El pa. M'ha sorprès com una cosa que està tan present en la meva vida fos la més preuada pels presoners, com un aliment que jo tinc la sort de poder menjar en abundància es va convertir en la moneda més adorada de tot el camp de concentració. També m'ha sorprès l'existència d'una jerarquia entre els presoners, sempre havia pensat que entre vosaltres éreu iguals i que les condicions eren les mateixes per cada Häftling.

A la pàgina 154 vostè convida al lector a "reflexionar sobre quin sentit podien tenir al Lager les paraules bé i mal, just i injust." Aquesta, és una tasca molt complicada de respondre per algú com jo, que té tan pocs coneixements sobre la vida al Lager. És complicat de respondre perquè tinc la sensació que a Auschwitz normalment els actes que es podrien considerar justos per qui els duia a terme devien ser injustos per aquells que en patien les males conseqüències, perquè si una cosa he après és que al Lager no existia el bé comú mentre que el mal comú regnava en tots els kommandos.